Sovint, la literatura esdevé més que un recurs artístic per fer anar les manifestacions personals —o no personals— de cadascú; sovint els miralls de cadascú no només són meres estructures que reflecteixen quelcom. Les paraules, una mà creant una història, tot plegat pot arribar a reflectir l'ànima o, si més no, la llibertat. Les històries replegades a Te deix, amor, la mar com a penyora són un viu exemple de la llibertat de què disposa el lector a l'hora d'interpretar qualsevol obra que té en les seves mans. En el cas de les narracions de Carme Riera, les opcions de triar i d'interpretar se'ns posen davant de manera absoluta. Amb paraules de Guillem Frontera, «Carme Riera és una escriptora lliure [...] que deixa llibertat a tothom perquè tothom triï lliurement la forma de fer ús de la seva llibertat». Aquesta entrada pretén donar compte al lector que l'obra rieriana és un cúmul de miralls on tothom pot veure's reflectit, és a dir, que les històries narrades sovint poden ser protagonitzades, conscientment i interessadament, pel mateix lector. I no sóc l'única que s'ha adonat d'aquest fet en endinsar-se en la narrativa de la mallorquina.
La quotidianitat de què parlàvem a l'entrada introductòria del bloc és intrínseca als textos de Riera; tothom té cabuda a sentir-se identificat i a fer-se seva la història narrada. Aquest recurs tan rierià permet mostrar la quantitat de punts de vista i contrastos personals que es poden desenvolupar dins una mateixa història. De totes maneres, aquesta visió no es dóna de la mateixa manera en totes les novel·les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada