Frontera entre el periodisme i la literatura.

Alguns autors ben reconeguts actualment dins la literatura catalana són, sovint, col·laboradors en alguns mitjans de comunicació, com és el cas de Sergi Pàmies i d’Empar Moliner. Arran d’aquesta qüestió i de l’evolució que han fet els estudis sobre les aproximacions interdisciplinàries a la literatura, s’ha arribar a iniciar el discurs entre com de separats es troben el periodisme i la literatura. Podríem parlar de dos gèneres narratius semblants, “germans”? Tot text periodístic és literari? On és la frontera?

Els dubtes sobre la qüestió entren en acció, sobretot, quan sabem que aquell qui ens parla en un text periodístic és també algú que es dedica activament a la literatura, com és el cas d’Empar Moliner. El cas és que l’escriptora té un estil tan propi que ja no se sabria distingir, sense saber-ne el context, si allò que escriu està inserit en una publicació literària o en una de periodística. En tot cas, seria interessant posar de manifest una publicació que féu la mateixa autora al diari Ara en un moment en què es parlava prou de les declaracions que va fer Pere Navarro, ex secretari general del PSC, sobre la monarquia (un tema prou actual).

L’escrit, titulat Amb pamela per corona el príncep, narra un fet d’actualitat –les dites declaracions- amb un cert sarcasme i literarietat  prou detectables, però el cas és: quines són les diferències formals que determinen que un text sigui més periodístic o més literari que un altre? El text de què parlam és tan subjectiu que la dificultat per a contestar a la pregunta base és bastant difícil. Normalment, no és del tot lícit opinar amb tanta subjectivitat en un text periodístic. De totes maneres, el problema rau quan comparam una narració literària amb un article d’opinió: en aquests darrers, és més freqüent l’ús de la segona persona.