Jordi Fraginals: la història d'un home que volgué fer-se el seu destí.

Les paraules de l’autor resumeixen allò que allò que esdevé el tema principal de l’obra, la lluita de l’individu. La lluita del jo-personatge contra la del no-jo que, en aquest cas, serà la figura del seu pare, la imposició del qual serà el factor del qual voldrà fugir.

Josep Pous i Pagès crea un personatge on es reflecteixen tots els pressupostos modernistes que aspiren al progrés de la societat de principis de segle. No és casualitat que l'ideal romàntic de l'autorrealització siguin la base del caràcter dels personatges positius. La novel·la planteja la trajectòria vital d'un individu que es vol diferenciar de la massa, que es nega a seguir submís a les regles socials i assumeix els riscos de renunciar a la comoditat que li aporta de la família. La vida es planteja com a lluita per escapar del destí que li ve imposat per les forces externes de no-jo, contra les quals vols lluitar per assolir la seva plena llibertat.

Jordi pretén superar la mort fent-se etern a través dels seus fills, que són els vertaders continuadors dels seu esperit i aquells que podran mantenir el futur de la família.

Bones notícies

El dia 17 d’aquest mes de juny el diari Vilaweb va publicar una entrevista que anuncia bones noves per al panorama poètic de la literatura catalana contemporània. Es tracta, doncs, d’una entrevista que el popular diari va fer al filòleg Vicent Salvador, docent de la universitat Jaume I de Castelló qui, juntamente amb Josep Murgades, de la Universitat de Barcelona, dirigeix el treball d’una nova edició revisada de l’obra completa del poeta Vicent Andrés Estellés. L’entrevista, doncs, i l’interès de Vilaweb són degudes a la recent publicació del primer volum d’aquesta nova edició, que s’ha fet mitjançant l’editorial 3 i 4, a càrrec de Ferran Carbó. Segons Vicent Salvador, aquest primer volum aplegarà les primeres obres del poeta, escrites durant els anys cinquanta i publicades gairebé als setanta. Si voleu llegir l’entrevista completa, podeu consultar-la a www.vilaweb.cat.

(aspecte de la coberta de la portada de la nova edició revisada)

Entrevista completa a: http://www.vilaweb.cat/noticia/4198250/20140617/comenca-editar-nova-obra-completa-revisada-vicent-andres-estelles.html

La memòria de l’any Vinyoli

A pocs mesos de la finalització de l’any Vinyoli (centenari del naixement del poeta, l’any 1914), els amants de la literatura catalana podem presumir que la celebració d’aquest centenari ha creat en moltes de les noves ments lletraferides –joves i no tan joves– la curiositat i l’entusiasme de conèixer un poeta contemporani com Joan Vinyoli per ells desconegut tot i que –i això és fruit de la pura admiració personal– no pot negar-se la genialitat d’aquest autor. Durant tot aquest any de celebració s’han dut a terme diverses i vàries activitats culturals i/o lúdiques en relació amb la tasca poètica d’aquest autor barceloní i diverses celebritats han fet públic el seu gust per la poesia de Joan Vinyoli. Destacarem, aquí, una de les declaracions més recents: dia 19 de juny el líder del grup musical Mishima, David Carabén va confessar a Jordi Llavina, comissari de l’any Vinyoli i poeta, la seva admiració per l’obra de l’autor tot dient que fou “un poeta de vida no gens espectacular que va ser capaç de crear una obra impressionant”. Carabén afirmà, a més, que ha intentar versionar Vinyoli en més d’una ocasió i que, tot i que encara no ha sabut sortir-se’n, sembla que no deixarà d’intentar-ho. Llavina ens ho explica en una notícia de dia 23 de juny a www.vinyoli.cat. També en aquesta pàgina podreu trobar tota la informació relativa a les notícies referents al centenari i les activitats culturals que ja s’han celebrat o que encara han de dur-se a terme aquest estiu i principi de tardor en tots els territoris de parla catalana.

Visió i objectiu de Fuster a «Nosaltres els valencians»

Amb paraules de Carme Gregori, «El Fuster que escriu Nosaltres els Valencians ja és un Fuster obertament decantat a utilitzar la literatura com a arma política. Si més no, una mena de literatura». En un informe autobiogràfic entregat a Josep Pla, Fuster afirma que Nosaltres els valencians és una mena de pamflet adreçat a fer veure la realitat valenciana als propis valencians, un objectiu que es converteix en la base del seu compromís social .

 Formalment, l’assaig se’ns presenta com una anàlisi del passat i, al mateix temps, de la psicologia col·lectiva dels valencians com a poble. Tot i que Fuster intenti fer creure que no té la intenció de fer veure els defectes del col·lectiu valencià, aquest és l’objectiu que es persegueix arreu de l’assaig: Nosaltres els valencians només té sentit només té sentit si hom es mentalitza que la història valenciana és plena de defectes, de febleses i d’anomalies. En aquest sentit, al llibre El País Valenciano Fuster afirma que els valencians tenen alguna cosa de la «passivitat oberta de la dona». El major pes explicatiu raurà als fets del passat, una mena d’anàlisi de la història actual del País Valencià amb la necessitat de parar especial atenció al passat. Fuster volia contemplar les mancances que, tot i les derrotes, no havien aconseguit esborrar la petjada de la catalanitat immutable. Segons l’autor, allò que necessitava el poble valencià era tornar a néixer. Nosaltres els valencians és una proposta de modernització, una lluita, tal i com proposa Fuster, de la cultura valenciana (així com de la seva llengua). Una lluita contra la mentalitat provinciana i de la dependència del centralisme espanyol; per a l’autor, el nacionalisme era l’única resposta possible.

Un petit tast de la simbologia a «La plaça del diamant»

Un símbol sempre ens remet a un referent de la realitat, l’ésser humà sempre relaciona objectes i fets de la vida real amb paraules o visions que la defineixen. Els símbols esdevenen essencials perquè qualsevol manifestació literària potencia l’expressió immediata i persegueixen la finalitat d’enriquir l’expressió i manifestar el desig de creació de l’autor. És fàcil relacionar aquesta simbologia amb tota l’obra de Rodoreda, però a La Plaça del Diamant és recurrent, sobretot, la figura del colom. L’autora fa un ús aprofundit d’aquestes imatges i símbols per expressar els continus moviments i canvis interiors dels personatges. Carme Arnau, autora que ha aprofundit de ple en l’obra de Rodoreda, en un article publicat l’any 1980 a la revista Nous Horitzons escriu: «I de fet el símbol és consubstancial a l'obra de Mercè Rodoreda. Es tracta d'un simbolisme que s'apunta primer tímidament i que procedeix del món quotidià, especialment del jardí, per agafar més endavant una embranzida i força colpidores[...]».

La figura dels coloms esdevé és el leit-motiv que s’estén al llarg de la novel·la, fins al punt que s’arriba a establir cert paral·lelisme entre la vida de la protagonista i els coloms del seu marit. Ell és qui els porta a casa, ja des d’un primer moment podem deduir que els animals no seran quelcom positiu per a Natàlia qui ja està condicionada per la pressió i autoritat del seu marit. La protagonista es veu desallotjada del seu espai físic, el qual comença a ser envaït pels coloms de Quimet; d’aquesta manera lligam l’envaïment per part dels coloms amb la submissió de Natàlia cap al seu marit i, més tard, no només serà submissió sinó presa de consciència i sublevació.

Segons el Diccionari de símbols de Cirlot, el colom era considerat pels esclaus com l'ànima després de la mort. Participa del símbol general de tot animal alat (espiritualitat i poder de sublimació). Aquest símbol de les ànimes és un  motiu recurrent en l'art visigot i romànic.

A l’obra de Rodoreda, es remarca la mort de Quimet amb la mort del darrer colom que quedava a la casa del matrimoni, fet que dóna encara més èmfasi al significat de la figura del colom com a símbol i imatge de la falta de llibertat i identitat de Natàlia. 

La «imposició» dels títols mediàtics fa tremolar les novetats editorials.

És evident que les modes literàries canvien i, alhora, els  lectors s’hi van afegint a pas de gegant. Les editorials han d’estar constantment a l’aguait per a saber què vendrà i què no els propers anys, de manera que els estudis de mercat han de ser constants per a fer un màrqueting literari assequible i que pugui anar de la mà de les modes. Tot plegat, mesclat amb el fet que la crisi també s’ha menjat el sector editorial, les noves propostes que alguns catagolarien de “segona categoria” han quedat en un segon pla contra aquells títols mediàtics que més triomfen entre la societat lectora.

El Sant Jordi de 2013, Edicions de l’Albí decidiren no publicar cap novetat perquè les grans editorials publicaven aquestes obres més venudes, les quals, si es publicaven en les comarques, es consideraven de més baix nivell. D’aquesta manera, les grans potències del món de l’edició literària sembla que no deixin espai per als llibres i autors d’editorials més discretes. Jaume Lluch, un dels editors d’Edicions de l’Albí considera que és cert que el llibretes ha de vendre allò que sap que agradarà al client, però també hauria d’oferir aquells títols menys coneguts perquè, d’altra manera, no s’arribarien a conèixer i seguiríem en aquesta roda de què mai sortiríem. El que és cert, i el Sant Jordi passat també es va poder veure per les paradetes de Barcelona, és que els aparadors de la majoria de llibreries comparteixen gran part dels títols sense gairebé deixar espai per aquells de menys reconeguts.  

Potser hauríem de reflexionar sobre aquesta qüestió: el problema d'arrel és que els mitjans de comunicació mostren productes de qualitat però també n'ofereixen de banals -avui, qui més qui menys, pot escriure un llibre-. No es tracta d'haver de posar cap filtre de qualitat, de fet, és necessari que hi hagi de tot per a tothom, així es fomenta la lectura, però caldria tenir en compte que mai sabem on podem trobar llibres meravellosos, potser a les llibreries hi ha amagat el llibre de la nostra vida... i no ho sabem.

Dades del consum literari a Catalunya: una petita passa per a la literatura en català.

L’any 2011, el consum de llibres a Catalunya va créixer, aproximadament, un 8% respecte dels anys anteriors i quedà en un 61%. D’aquesta manera, s’anava atracant poc a poc a la mitjana europea, la qual se situava en un 71%, més o menys. S’observa que l’any 2012, respecte l’any 2011, el costum lector no baixa més d’un 0’2% (passa d’un 61% a un 60’8); aquesta diferència, però, no és gaire significativa tenint en compte que l’any 2010 el consum de llibres a Catalunya se situava en un 58%. Sabent aquestes dades, anem a analitzar, sense perdre de vista les dades generals, quin és el consum de llibres a Catalunya tenint en compte l’idioma de lectura. Veurem com, tot i tractar-se d’un territori amb una forta consolidació de la llengua catalana, no n’és la llengua majoritària de lectura. Així mateix, n’analitzarem algunes possibles causes que podrien ajudar-nos a contextualitzar les mateixes dades.

Prenen l’any 2012 com a punt de referència a comparar, val a dir que el ritme de lectures en català a Catalunya es mantingué més alt aquell mateix any (27’8%), mentre que l’any 2010 (25’3%) i el 2011 (26’4%) baixaren una mica la mitjana. Cal tenir en compte, a més del contrast entre lectures en llengua catalana i lectures en llengua castellana, que en els darrers anys els llibres en altres llengües han pres força respecte de l’any 2007, han crescut més d’un 41% durant els anys 2010 i 2011 —l’any 2011 ja havien superat en 0’6 punts l’any anterior i se situaven en un 5’6%—, segurament a causa de la inquietud de la població d’aprendre idiomes, sobretot a causa de la importància que sempre han tengut dins del terreny laboral i cultural. A més de lectures en altres llengües, el consum de llibres en llengua catalana poc a poc entra en creixement: de l’any 2007 al 2011, augmenten un 9’5% fins arribar a un 15’2% l’any 2012. Els llibres en llengua castellana baixen 7’4 punts des de l’any 2007 fins a 2012.

Quant al consum de llibres depenent de l’àmbit lingüístic del lector, s’observen grans diferències: els parlants habituals d’altres llengües diferents a la castellana i la catalana consumeixen, amb molta diferència de punts, més llibres en castellà que no en català. És de suposar que aquest fet es podria explicar a partir de la projecció que té la llengua castellana cap a fora de l’estat espanyol. D’altra banda, els lectors catalanoparlants, l’any 2010 consumiren més llibres en castellà que en català (amb una diferència mínima de 2’3% punts), però els propers dos anys les xifres afavoriren una mica més la llengua catalana, de manera que l’any 2011 la diferència era d’un 1’1% a favor del catalana i d’un 5’2% el 2012). Amb aquests gràfics s’observa un dels beneficis que pot arribar a tenir el bilingüisme: els catalanoparlants, dominants, en teoria, de les dues llengües, consumeixen tant en llengua catalana com en llengua castellana. No obstant, és un símptoma de manca de costum de lectura en llengua catalana, com es pot observar.

En aquest sentit, val a dir que els lectors catalanoparlants se situen a dalt de tot a la graella de consumidors de llibres, en general. Els anys 2010 i 2011 es mantingueren gairebé a la mateixa alçada: 67’6% i 67’4% respectivament. En canvi, l’any 2012 suposà un creixement de quasi 2 punts. Aquell mateix any, les lectures en altres llengües se situaven en la mateixa posició, gairebé, que els altres dos anys, mentre que les lectures en llengua castellana quedaren de la següent manera: l’any 2010 un 54% de la població catalana llegia, inicialment, en llengua castellana, l’any 2011 un 56’6% i l’any 2012 un 56’5%.

D’aquestes dades es poden arribar a donar dos punts de vista diferents: un de positiu i un altre de més pessimista. El fet és que la llengua catalana encara té molt terreny per avançar respecte de la llengua castellana; malgrat ja quedin enrere els anys de censura, un sector lector potent com és el de 50-65 anys —tot i que no la majoria, evidentment— pateix les conseqüències de no haver rebut una educació en català i, per tant, la lectura en aquesta llengua se’ls fa més difícil que no pas en llengua castellana. D’altra banda, és interessant tenir en compte el creixement del consum de llibres en altres llengües per donar compte de la importància que estan prenent arreu de la societat. A més, totes aquestes dades ens són útils a molts de nivells, a més del sociològic, que és el que més podria pesar a primera vista. Les editorials són les primeres interessades a saber quin és el ritme de venta, quines són les llengües que van prenent terreny i quins són els gèneres que van agafant importància: la tendència que creï el lector, serà el que farà créixer l’editorial.

"Núvol", una nova opció per a la cultura i literatura catalanes.

El passat 13 de desembre va néixer “Núvol”, una nova manera digital de fer arribar a tothom les inquietuds, les novetats literàries i qualsevol notícia relacionada amb la cultura catalana des d’una capçalera digital. És un espai creat per a que qualsevol inquiet que vulgui parlar sobre aquests assumptes hi escrigui i digui la seva. La petita crisi de la premsa s’ha fet evident i Núvol ha volgut prendre el relleu per omplir aquest buit que els mitjans de comunicació escrits ja no ocupen, com les estrenes teatrals, les noves publicacions literàries, etc. De totes maneres, com que les portes que obre internet són internacionalment immenses, Núvol també té la intenció de cobrir notícies culturals que tenguin lloc a diferents llocs del món. És una iniciativa en la qual ja hi ha adherits nombrosos escriptors catalans, els quals, a través dels seus comptes de Twitter o a partir d’entrades dins la mateixa revista digital, aporten les seves inquietuds i opinions sobre temes diversos.

Segurament, aquesta iniciativa tengui més importància de la que normalment hem tendit a pensar. La facilitat d’estar oberts a tot el món i estar fora dels grans mitjans de comunicació tan escrits com audiovisuals, fa que es puguin parlar de totes aquelles coses a les quals no se sol parar l’atenció que, culturalment, es mereixen. Estam acostumats a estar informats d’allò que a les grans instàncies pedagògiques els interessa informar-nos, i fan falta iniciatives com aquestes per a poder fer arribar a la massa aquelles informacions, punts de vista dels diferents col·laboradors amb la capçalera i esdeveniments culturals als quals no és tan fàcil arribar.

Un dels editors de Núvol, Bernat Puigtobella, assistí a la Universitat de les Illes Balears per a presentar aquest ambiciós projecte que dugueren a terme per obrir la cultura catalana a tothom i arreu. Mostrà la il·lusió típica d’algú que inicia un propòsit d’aquestes circumstàncies des del no-res però amb les ganes que avanci fins arribar a convertir-se en una revista comuna a tot aquell interessat i preocupat per mantenir un àmbit català culturalment potent.

La postmodernitat i el cànon en la literatura catalana: la visió de Jordi Marrugat.

Jordi Marrugat és un dels grans estudiosos literaris amb què compten avui dia les lletres catalanes. Amb una gran quantitat d’estudis sobre literatura catalana i no catalana a les seves esquenes, Marrugat té una visió molt clara del que és la postmodernitat i, a més, en una conferència a la Universitat de les Illes Balears oferí un punt de vista sobre les diferències, no sempre clares, entre postmodernitat i modernitat.

Exposa que la postmodernitat apareix més o menys, als anys ’60 del segle XX, i arriba fins a l’actualitat. Marrugat apunta dos motius fonamentals que han causat aquesta aparició: en primer lloc, augmenta la producció de la informació, els discursos, per tant, augmenten. A més, aquesta dispersió ocasiona la crisi dels relats. Dominen els jocs del llenguatge. En conseqüència, es produeix un canvi en la noció de l’espai i del temps. Amb la postmodernitat, les paraules deixen d’estar articulades, cada paraula adquireix un significat diferent. Segons Marrugat, hi ha un canvi en la percepció de la realitat. Cada discurs és percebut com una realitat que conviu, alhora, amb altres, simultàniament. En aquest sentit, l’estudiós català explica que la literatura catalana participa de l’època moderna i que s’hi està generant, doncs, una cultura moderna. Exposa que el realisme històric és el darrer moviment modern que havia tengut la literatura catalana i que ha entrat en crisi el pensament crític.

Aprofitant el discurs sobre aquesta “postmodernitat catalana”, Marrugat explica que és impossible construir un cànon català en l’època moderna, que s’ha d’anar construint poc a poc. En aquest cànon s’han d’afegir uns nous valors, com per exemple la qualitat, la representativitat, la influència històrica i la originalitat o “modernitat”. Alguns cànons catalans parteixen arran del valor del discurs històric, d’altres es construeixen a partir d’altres.

Frontera entre el periodisme i la literatura.

Alguns autors ben reconeguts actualment dins la literatura catalana són, sovint, col·laboradors en alguns mitjans de comunicació, com és el cas de Sergi Pàmies i d’Empar Moliner. Arran d’aquesta qüestió i de l’evolució que han fet els estudis sobre les aproximacions interdisciplinàries a la literatura, s’ha arribar a iniciar el discurs entre com de separats es troben el periodisme i la literatura. Podríem parlar de dos gèneres narratius semblants, “germans”? Tot text periodístic és literari? On és la frontera?

Els dubtes sobre la qüestió entren en acció, sobretot, quan sabem que aquell qui ens parla en un text periodístic és també algú que es dedica activament a la literatura, com és el cas d’Empar Moliner. El cas és que l’escriptora té un estil tan propi que ja no se sabria distingir, sense saber-ne el context, si allò que escriu està inserit en una publicació literària o en una de periodística. En tot cas, seria interessant posar de manifest una publicació que féu la mateixa autora al diari Ara en un moment en què es parlava prou de les declaracions que va fer Pere Navarro, ex secretari general del PSC, sobre la monarquia (un tema prou actual).

L’escrit, titulat Amb pamela per corona el príncep, narra un fet d’actualitat –les dites declaracions- amb un cert sarcasme i literarietat  prou detectables, però el cas és: quines són les diferències formals que determinen que un text sigui més periodístic o més literari que un altre? El text de què parlam és tan subjectiu que la dificultat per a contestar a la pregunta base és bastant difícil. Normalment, no és del tot lícit opinar amb tanta subjectivitat en un text periodístic. De totes maneres, el problema rau quan comparam una narració literària amb un article d’opinió: en aquests darrers, és més freqüent l’ús de la segona persona. 

«Te deix, lector, la llibertat com a penyora»

    Sovint, la literatura esdevé més que un recurs artístic per fer anar les manifestacions personals —o no personals— de cadascú; sovint els miralls de cadascú no només són meres estructures que reflecteixen quelcom. Les paraules, una mà creant una història, tot plegat pot arribar a reflectir l'ànima o, si més no, la llibertat. Les històries replegades a Te deix, amor, la mar com a penyora són un viu exemple de la llibertat de què disposa el lector a l'hora d'interpretar qualsevol obra que té en les seves mans. En el cas de les narracions de Carme Riera, les opcions de triar i d'interpretar se'ns posen davant de manera absoluta. Amb paraules de Guillem Frontera, «Carme Riera és una escriptora lliure [...] que deixa llibertat a tothom perquè tothom triï lliurement la forma de fer ús de la seva llibertat». Aquesta entrada pretén donar compte al lector que l'obra rieriana és un cúmul de miralls on tothom pot veure's reflectit, és a dir, que les històries narrades sovint poden ser protagonitzades, conscientment i interessadament, pel mateix lector. I no sóc l'única que s'ha adonat d'aquest fet en endinsar-se en la narrativa de la mallorquina.

     La quotidianitat de què parlàvem a l'entrada introductòria del bloc és intrínseca als textos de Riera; tothom té cabuda a sentir-se identificat i a fer-se seva la història narrada. Aquest recurs tan rierià permet mostrar la quantitat de punts de vista i contrastos personals que es poden desenvolupar dins una mateixa història. De totes maneres, aquesta visió no es dóna de la mateixa manera en totes les novel·les. 

Presentació introductòria

     La pretensió d'aquest bloc personal no és altra que anar parlant sobre diversos temes que parteixin d'una base temàtica clara: la literatura catalana a l'actualitat. Però abans de centrar-nos en aquesta idea bàsica, caldria puntualitzar-ne alguns aspectes.

     Encara que sigui en menor o major grau, qui més qui menys no té assimilats ambdós conceptes, tant literatura com actualitat, però quina seria la idea que hom podria donar de literatura catalana actual? Fins i tot en algunes classes de Filologia Catalana, a l'hora de debatre aquest assumpte, es fan mil-i-una intervencions per part dels alumnes però poques vegades es pot arribar a establir un punt de vista unificat. 

    En aquest sentit, doncs, i de manera que es puguin entendre i analitzar les properes entrades del bloc, partirem de la noció de literatura catalana actual com aquella expressió literària en llengua catalana que intenta reflectir —o ha d'intentar reflectir— qüestions amb les quals el lector es pugui sentir familiaritzat, en tant que es vegi com una literatura més aviat personal que no pas acadèmica. Aleshores, tendrem en compte que la quotidianitat és un aspecte fonamental dels texts literaris catalans actuals.

   Cal puntualitzar que el punt de vista que mostraran les entrades seran únicament personals i que, com és lògic, tendran un caire subjectiu i d'opinió. Així doncs, intentaré que l'experiència sigui tan enriquidora tant per a mi com per a aquell que pugui i vulgui llegir el bloc.