"Núvol", una nova opció per a la cultura i literatura catalanes.

El passat 13 de desembre va néixer “Núvol”, una nova manera digital de fer arribar a tothom les inquietuds, les novetats literàries i qualsevol notícia relacionada amb la cultura catalana des d’una capçalera digital. És un espai creat per a que qualsevol inquiet que vulgui parlar sobre aquests assumptes hi escrigui i digui la seva. La petita crisi de la premsa s’ha fet evident i Núvol ha volgut prendre el relleu per omplir aquest buit que els mitjans de comunicació escrits ja no ocupen, com les estrenes teatrals, les noves publicacions literàries, etc. De totes maneres, com que les portes que obre internet són internacionalment immenses, Núvol també té la intenció de cobrir notícies culturals que tenguin lloc a diferents llocs del món. És una iniciativa en la qual ja hi ha adherits nombrosos escriptors catalans, els quals, a través dels seus comptes de Twitter o a partir d’entrades dins la mateixa revista digital, aporten les seves inquietuds i opinions sobre temes diversos.

Segurament, aquesta iniciativa tengui més importància de la que normalment hem tendit a pensar. La facilitat d’estar oberts a tot el món i estar fora dels grans mitjans de comunicació tan escrits com audiovisuals, fa que es puguin parlar de totes aquelles coses a les quals no se sol parar l’atenció que, culturalment, es mereixen. Estam acostumats a estar informats d’allò que a les grans instàncies pedagògiques els interessa informar-nos, i fan falta iniciatives com aquestes per a poder fer arribar a la massa aquelles informacions, punts de vista dels diferents col·laboradors amb la capçalera i esdeveniments culturals als quals no és tan fàcil arribar.

Un dels editors de Núvol, Bernat Puigtobella, assistí a la Universitat de les Illes Balears per a presentar aquest ambiciós projecte que dugueren a terme per obrir la cultura catalana a tothom i arreu. Mostrà la il·lusió típica d’algú que inicia un propòsit d’aquestes circumstàncies des del no-res però amb les ganes que avanci fins arribar a convertir-se en una revista comuna a tot aquell interessat i preocupat per mantenir un àmbit català culturalment potent.

La postmodernitat i el cànon en la literatura catalana: la visió de Jordi Marrugat.

Jordi Marrugat és un dels grans estudiosos literaris amb què compten avui dia les lletres catalanes. Amb una gran quantitat d’estudis sobre literatura catalana i no catalana a les seves esquenes, Marrugat té una visió molt clara del que és la postmodernitat i, a més, en una conferència a la Universitat de les Illes Balears oferí un punt de vista sobre les diferències, no sempre clares, entre postmodernitat i modernitat.

Exposa que la postmodernitat apareix més o menys, als anys ’60 del segle XX, i arriba fins a l’actualitat. Marrugat apunta dos motius fonamentals que han causat aquesta aparició: en primer lloc, augmenta la producció de la informació, els discursos, per tant, augmenten. A més, aquesta dispersió ocasiona la crisi dels relats. Dominen els jocs del llenguatge. En conseqüència, es produeix un canvi en la noció de l’espai i del temps. Amb la postmodernitat, les paraules deixen d’estar articulades, cada paraula adquireix un significat diferent. Segons Marrugat, hi ha un canvi en la percepció de la realitat. Cada discurs és percebut com una realitat que conviu, alhora, amb altres, simultàniament. En aquest sentit, l’estudiós català explica que la literatura catalana participa de l’època moderna i que s’hi està generant, doncs, una cultura moderna. Exposa que el realisme històric és el darrer moviment modern que havia tengut la literatura catalana i que ha entrat en crisi el pensament crític.

Aprofitant el discurs sobre aquesta “postmodernitat catalana”, Marrugat explica que és impossible construir un cànon català en l’època moderna, que s’ha d’anar construint poc a poc. En aquest cànon s’han d’afegir uns nous valors, com per exemple la qualitat, la representativitat, la influència històrica i la originalitat o “modernitat”. Alguns cànons catalans parteixen arran del valor del discurs històric, d’altres es construeixen a partir d’altres.

Frontera entre el periodisme i la literatura.

Alguns autors ben reconeguts actualment dins la literatura catalana són, sovint, col·laboradors en alguns mitjans de comunicació, com és el cas de Sergi Pàmies i d’Empar Moliner. Arran d’aquesta qüestió i de l’evolució que han fet els estudis sobre les aproximacions interdisciplinàries a la literatura, s’ha arribar a iniciar el discurs entre com de separats es troben el periodisme i la literatura. Podríem parlar de dos gèneres narratius semblants, “germans”? Tot text periodístic és literari? On és la frontera?

Els dubtes sobre la qüestió entren en acció, sobretot, quan sabem que aquell qui ens parla en un text periodístic és també algú que es dedica activament a la literatura, com és el cas d’Empar Moliner. El cas és que l’escriptora té un estil tan propi que ja no se sabria distingir, sense saber-ne el context, si allò que escriu està inserit en una publicació literària o en una de periodística. En tot cas, seria interessant posar de manifest una publicació que féu la mateixa autora al diari Ara en un moment en què es parlava prou de les declaracions que va fer Pere Navarro, ex secretari general del PSC, sobre la monarquia (un tema prou actual).

L’escrit, titulat Amb pamela per corona el príncep, narra un fet d’actualitat –les dites declaracions- amb un cert sarcasme i literarietat  prou detectables, però el cas és: quines són les diferències formals que determinen que un text sigui més periodístic o més literari que un altre? El text de què parlam és tan subjectiu que la dificultat per a contestar a la pregunta base és bastant difícil. Normalment, no és del tot lícit opinar amb tanta subjectivitat en un text periodístic. De totes maneres, el problema rau quan comparam una narració literària amb un article d’opinió: en aquests darrers, és més freqüent l’ús de la segona persona. 

«Te deix, lector, la llibertat com a penyora»

    Sovint, la literatura esdevé més que un recurs artístic per fer anar les manifestacions personals —o no personals— de cadascú; sovint els miralls de cadascú no només són meres estructures que reflecteixen quelcom. Les paraules, una mà creant una història, tot plegat pot arribar a reflectir l'ànima o, si més no, la llibertat. Les històries replegades a Te deix, amor, la mar com a penyora són un viu exemple de la llibertat de què disposa el lector a l'hora d'interpretar qualsevol obra que té en les seves mans. En el cas de les narracions de Carme Riera, les opcions de triar i d'interpretar se'ns posen davant de manera absoluta. Amb paraules de Guillem Frontera, «Carme Riera és una escriptora lliure [...] que deixa llibertat a tothom perquè tothom triï lliurement la forma de fer ús de la seva llibertat». Aquesta entrada pretén donar compte al lector que l'obra rieriana és un cúmul de miralls on tothom pot veure's reflectit, és a dir, que les històries narrades sovint poden ser protagonitzades, conscientment i interessadament, pel mateix lector. I no sóc l'única que s'ha adonat d'aquest fet en endinsar-se en la narrativa de la mallorquina.

     La quotidianitat de què parlàvem a l'entrada introductòria del bloc és intrínseca als textos de Riera; tothom té cabuda a sentir-se identificat i a fer-se seva la història narrada. Aquest recurs tan rierià permet mostrar la quantitat de punts de vista i contrastos personals que es poden desenvolupar dins una mateixa història. De totes maneres, aquesta visió no es dóna de la mateixa manera en totes les novel·les. 

Presentació introductòria

     La pretensió d'aquest bloc personal no és altra que anar parlant sobre diversos temes que parteixin d'una base temàtica clara: la literatura catalana a l'actualitat. Però abans de centrar-nos en aquesta idea bàsica, caldria puntualitzar-ne alguns aspectes.

     Encara que sigui en menor o major grau, qui més qui menys no té assimilats ambdós conceptes, tant literatura com actualitat, però quina seria la idea que hom podria donar de literatura catalana actual? Fins i tot en algunes classes de Filologia Catalana, a l'hora de debatre aquest assumpte, es fan mil-i-una intervencions per part dels alumnes però poques vegades es pot arribar a establir un punt de vista unificat. 

    En aquest sentit, doncs, i de manera que es puguin entendre i analitzar les properes entrades del bloc, partirem de la noció de literatura catalana actual com aquella expressió literària en llengua catalana que intenta reflectir —o ha d'intentar reflectir— qüestions amb les quals el lector es pugui sentir familiaritzat, en tant que es vegi com una literatura més aviat personal que no pas acadèmica. Aleshores, tendrem en compte que la quotidianitat és un aspecte fonamental dels texts literaris catalans actuals.

   Cal puntualitzar que el punt de vista que mostraran les entrades seran únicament personals i que, com és lògic, tendran un caire subjectiu i d'opinió. Així doncs, intentaré que l'experiència sigui tan enriquidora tant per a mi com per a aquell que pugui i vulgui llegir el bloc.